Per resoldre el desacord: política amb sentit de país

A aquells que em segueixen per aquest blog o per Facebook, però no els interessa conèixer la meva opinió política els demano disculpes. Fins ara, excepte en petits comentaris que acompanyaven notícies que redifonia, no he expressat la meva opinió massa sovint.

En els temps que vivim en el mon globalitzat, i concretament a Europa (penso en la cirisi econòmica que assoleix Europa i també en la problemàtica del terrorisme fonamentalista i l’encaix de les polítiques d’immogració en una Europa solidària i responsable), pot semblar que la independència de Catalunya sigui un tema menor, però tampoc podem deixar que els fets internacionals bloquegin els processos que s’han iniciat a Catalunya com a conseqüència de fets polítics determinats que han provocat greuges importants. Aquests processos volen o pretenen, resoldre una situació de bloqueig del nostre dia a dia i del nostre futur, com és la regressiva política territorial duta des del Govern espanyol.

Ens trobem, però que el procés està aturat, després de diverses mobilitzacions massives en les que els milers i milers de participants volien impulsar una acció política dels nostres representants. El boqieug en que ens trobem s’ha centrat en el desacord entre el president Mas i el líder d’ERC Oriol Jonqueras per presentar-se junts a les eleccions, que s’han anomenat plebiscitàries. L’ANC, eficient organitzadora de les mobilitzacions massives dels darrers anys, pretén ara organitzar noves mobilitzacions per pressionar l’acord entre els dos polítics. I joem pregunto si això te sentit?

El que dos persones que tenen tant poder a Catalunya no puguin posar-se d’acord, no per no coincidir en la importància de les eleccions i el seu pes en el procés cap la independència, si no per mers motius de estratègia de partit, demostra que la seva visió de país passa darrera dels interessos de partit. No crec que ens convingui que el procés el lideri ningú que no tingui una visió de país per sobre de tot i que sigui capaç d’aglutinar al seu voltant altres formacions encara que siguin de tendència distinta.

Semblava que el president Mas era aquest líder, quan va agafar el compromís d’organitzar la consulta, jugant de manera estratègica amb gran habilitat el conflicte amb Madrid, fins a aconseguir una mobilització amb representació electoral però, diguem’ho clar, sense cap efecte polític real.

Crec que l’estratègia del president Mas de capitalitzar l’èxit de la mobilització en la seva personaja va ser el detonant per fer créixer la desentesa amb el principal partit de l’oposició, a la vegada que va provocar un lògic distanciament de les altres forces sobiranistes. La proposta d’unes eleccions amb unes condicions de llista única inacceptables per a ERC, que en els sondejos partía coma força més votada, era un missil contra l’entesa possible. La idea d’incorporar a la llista personalitats independents, no era més que una cortina de fum que, a més, ajudava a protegir CIU i la seva candidatura d’un debat electoral agre i mordaç en el que se li retreurien les polítiques anti-socials dutes a terme en les dues legislatures amb privatitzacions i escandols de favors a empreses afins al partit, com ha passat amb la sanitat pública, No cal dir, tampoc com temen des de CiU un debat sobre els nombrosos casos de corrupció que estan tramitant-se als jutjats i en els que hi ha implicats els que han estat els principals liders del partit en les darreres dècades i dels que el president Mas no pot quedar com a neutral, tenint en compte que en l’època dels fets va tenir responsabiliats de primer nivell, tant al partit CDC com al govern.

En aquests moments si hi ha un líder visible al parlament català, i així ho certifiquen les enquestes que li donen la puntuació més alta, és en David Fernández de la CUP, encara que, lògicament, com a representant d’una formació d’esquerres, li costaria molt aglutinar les formacions sobiranistes de centre i dreta. Ahir ho va dir clarament, que ell no creia en la llista única perquè la ciutadania que ha recolzat el sobiranisme procedeix de diferents corrents polítiques i així ho representa la diversitat de partits al Parlament català.

És el president Mas, doncs que té la responsabilitat de resoldre aquesta aturada política que està perjudicant al procés sobiranista, però també el govern de Catalunya. Només pot aprovar uns pressupostos amb el recolzament dels partits dits “unionistes”, i per tant, el millor és convocar unes eleccions, plebiscitàries o no, això dependrà del que cada elector consideri, que permetin que un nou Parlament esculli un nou govern faci política i governi d’una vegada. Personalment, crec que l’acte polític més noble que podria fer el president Mas seria renunciar a presentar-se com a candidat (tal com va prometre a les darreres eleccions) i deixar lloc a nous polítics que hi ha dins del partit, el que d’alguna manera permetria una regeneració de CDC i donaria l’oprtunitat a algun d’aquests líders nous, que han demostrat capacitat i convenciment de lideratge, a negociar amb les altres forces del Parlament i amb el govern de Madrid el futur de Catalunya.

Personalment, crec ue la independència és la solució més beneficiosa pel futur de Catalunya, tenint en compte que cap força d’àmbit espanyol, des del PP fins a Podemos o IU, acceptarien que Catalunya mantingués un vincle confederal amb Espanya (semblant al que mantenia abans del 1640), juntamnt amb el País Basc, on la gestió dels seus recursos i la seva política interna fossin intocables des de Madrid. El federalisme dona força a les posicions més castellanistes, ja que dissolen la força negociadora de Catalunya en un col·lectiu de 17 competidors, i el federalisme asimètric és un eufemisme, semblant al que ja fa servir la Constitució espanyola actual, en que distingeix entre nacionalitats i regions. Al final la diferència és inexistent. També crec que les conseqüències d’aillament que alguns vaticinen per una Catalunya independent són tan poc versemblants com absurdes. Europa, dificilment pot girar l’esquena a un territori estratègic i dinàmic com Catalunya, de manera que d’alguna manera o altra s’establirien relacions que acabarien amb una integració de Catalunya a la UE.

About Oriol

Professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC Lecturer of the Department of Economics and Business Administration Universitat Oberta de Catalunya - Barcelona- Spain
This entry was posted in Open Thought. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s